1.30.2005

De com ens canvia la vida

Quin és l'indicatiu d'haver entrat en el veritable món dels adults? No és la hipoteca, ni haver de treballar, ni tan sols haver d'anar al Mercadona a comprar per obligació. El veritable indicador és el fet de passar els dissabtes (i molts dies d'entresetmana) en aniversaris de xiquets i xiquetes de, si fa no fa, l'edat dels teus fills. L'índex aniversari feliç.
És com l'índex Big Mac per als economistes. Que no l'estudien a la Facultat i després només fan que trobar-se'l als diaris color salmó. Jo només faig que anar d'aniversari en aniversari (i tire, de nou, que m'ha tocat). I això que ma filla té només (i encara) dos anys.
I què fas als aniversaris? Mira, doncs com tothom: menjar, beure, xarrar, fumar (si fumes) i esperar. I somriure (i pensar, llàstima de diners d'escoleta infantil) en veure ta filla ballar l'antes muerta que sencilla. I dir que no vols tarta, i dir que no estàs treballant (en el meu cas), i dir en què treballes (si treballes). I parlar de futbol, de psicologia evolutiva i de si menja o no menja. I esperar, esperar que traguen el pastís i esperar que algú se'n vaja per dir: ui, que tard s'ha fet i pujar al cotxe i comentar, alleugerit i cansat alhora, la jugada.

1.25.2005

De la llengua

Encara no us havia parlat de la llengua? Mira, ja tocava. Després de dos mesos sense fer-ho corria el perill de no ser un autèntic weblogger valencià: preocupat pel nom, per l'ús i per lo que faça falta.
Malgrat tot, ací al sud no fem (o sí) campanyes tan sucoses com les del nord. De moment, encara anem pel clar que sí (de la Gene) i el de la Universitat en valencià (obvi). Mentrestant, jo he assumit la presidència d'esta la meua comunitat de veïns i he ficat al suro d'anuncis un cartellet que diu: Per favor, no fumeu en la porteria i en l'ascensor. Ja m'he creuat amb un veí (fumador i altres coses) que diu que com està en valencià que no ho entén. Tot això dit (i parlat) en la llengua de Jaume el Barbut. Ai, no em faran dimitir. Una vegada que tinc el poder no pense soltar-lo fins al 31 de desembre.
(...) La meua dona diu que estic ociós. Que ara quan tinga faena (gràcies Juli) ho agrairà el veïnat.
(...) Dues recomanacions de weblogs. Dissidències (que està molt bé) i insolències (que també està molt bé).

1.22.2005

De col·locó

Quina influència real té la premsa escrita? Trini ha eixit en El País. Concretament en l'edició en paper del Ciberp@ís, secció Navegantes. Un text breu però que ha disparat el nombre de visites al seu web i l'han proporcionat un parell de clients. Estem eufòrics. La sensació és estranya. Com un col·locó, concretament. Així ens va definir la situació Diego Lafuente (Minid) quan li ho vam explicar. La seua resposta és ben assenyada: [No siempre el efecto es duradero, a veces parece como si fuera un colocón pero que se va a los pocos días]. És increïble com pot influir en un lloc web el fet d'aparèixer en un mitjà escrit. O en la tele.
(...) D'altra banda, la petita illa que és la blogosfera catalana sembla una mica alterada. Si entreu a Catapings sabreu de què parle. No? Visiteu el Club de la bohèmia.



1.20.2005

De l'Urdaci

Coneixeu algú que diga mentides i que ho admeta? Tot el món diu la veritat. La seua veritat. Esta vesprada l'hem passada al FNAC d'Alacant. He aprofitat (tenia dues hores per davant) per fullejar (i quasi acabar) el llibre d'Urdaci. Teniu un resum fet pel diari El Mundo ací. L'Urdaci ha fet unes memòries (digues-li memòries, digues-li pamflet) autoexculpatòries. Té dret a dir la seua veritat. Qui li farà la contrarèplica? Dubte molt que algú de CCOO sàpiga escriure més de 20 pàgines seguides. I Rubalcaba ja juga una altra lliga. No sé si serà èxit de vendes. De tota manera això no garanteix res. També ho va ser el de l'Ana Rosa Quintana. I el de l'Estivill.
(...) D'humor encara vaig com vaig. I és que en lloc d'haver agafat el de l'Urdaci millor haguera estat haver-me cruspit un de la Maitena o similar. El pròxim dia.

1.18.2005

Dels canvis d'humor

Quantes vegades canvieu d'humor durant el dia? Jo ahir vaig passar de la desídia habitual de l'aturat a l'eufòria perquè potser tindria un treball. Vaig acabar esclafat d'abatiment en desconfirmar-se la notícia. Un pensament: durant les hores que vaig creure que hauria de tornar a matinar vaig notar, fins i tot, un canvi d'humor en la gent que m'envoltava. És com si el meu nerviosisme haguera contagiat el meu entorn. Bé, al final del dia la vida em va tornar a mostrar la cara fosca. Ara el meu estat d'humor és de preocupació: em preocupa com s'evaporen els euros.
(...)Entrevista moderna al Tenta del 14 de gener a Zoe Berriatúa (África···Hot milk). Una frase: [Soy de la generación de los desgraciados, esas jóvenes promesas del cine español a las que nos reconocen pero no tenemos para pagar el piso.] A mi ni em reconeixen pel carrer. I si reconec algú, canvie de vorera.

1.14.2005

De l'originalitat

Per què ens preocupa tant l'originalitat? Tinc la sensació que la publicitat (televisiva o no) ha rebentat els nostres esquemes vitals més d'una vegada. És molt difícil suportar que les tendències ens marquen la manera de vestir, d'actuar, fins i tot de pensar. És com una espècie de gregarisme encobert. ¿Ets més original si tens un blog, un iPod, unes Puma, una Moleskine o un Omega? ¿O simplement tens unes coses que et fan ser més original? Volem ser originals i resulta que, potser, l'únic que volem és ser acceptats o admirats o, fins i tot, envejats.
(...) Ahir, el Boyero va tornar a recomanar el Hanif Kureishi. Doncs això. Jo també us el recomane. Fins el dilluns.

1.12.2005

Del Buenafuente

Us va agradar el programa de Buenafuente? A mi encara em dura (és quasi migdia) el somriure. Mira, m'he alçat encantat de la vida. No me'n vull recordar ni que estic a l'atur, ni que ma filla està malalta des del dia de reis (aaaggghhhh!), ni que la meua dona ahir va perdre tota la vesprada parlant amb un senyor que volia música clàssica al web de l'empresa. I és que anit ho vam passar molt molt bé. Esclar que trobava a faltar que parlara en català...només faltava, però què voleu, és com Torrent (Ferran) que tot el món té dret a un canvi. I que les llengües no fan la cosa. I la cosa va estar molt molt bé. També ho diu el crític del diari El Mundo amb una frase genial: [ ¿Humor catalán? Para nada. Humor inteligente en forma de televisión imaginativa, elaborada y sorprendente]. La canya. Ens vam quedar fins al final i això que el programa va ser dels típics típcs: només faltava el Rubianes. Ja hi anirà. També esperem amb ganes al Follonero.
(...) Sobre Torrent (Ferran): el dia 1 em va regalar el nou llibre. L'he llegit d'una sentada. Literal. De segur que hi haurà opinions per a tots els gustos. Com el Buenafuente, vés. Jo ho vaig passar bé. Un bon regal.
(...) Avui parlen a este blog d'un dels meus grups favorits: Antònia Font.

1.10.2005

De les parelles

Quantes vegades us heu sentit transparents? Fa poc, en un sopar, una parella va aprofitar que hi havia quòrum a taula per dir-se (en públic) totes les coses que haurien d'haver-se dit en privat.
Va ser una situació molt incòmoda. Em vaig sentir transparent. I no és la primera vegada. La majoria de les parelles que conec aprofiten per dir-se, quan estem nosaltres, unes coses bestials més pròpies de telerealitat que de persones educades i amb carreres universitàries. No hi ha dret. Isc a sopar (o a prendre cafè) amb la meua parella i ma filla i tot és tranquil·lament previsible. Ara bé, quan quede amb més gent (o trobem altres amics) tots tenen el costum de dir un fotimer de coses que haurien d'estar dirigides a un orientador familiar (o un cura). ¿Això és perquè a casa ja s'han dit de tot o perquè senzillament no s'han dit res i aprofiten l'avinentesa? Jo em faig petitet i no sé on mirar. De vegades esperen que em pose de part d'algun dels dos contrincants. D'altres, la majoria, simplement m'ignoren...i jo em faig transparent.
(...)
Canviant d'assumpte, avui m'ha fet somriure la idea del Miranfú de fer un fotolog sense càmera digital. La imaginació té molt a veure amb l'economia.

1.08.2005

De la sort

Què és la sort? Moltes vegades em pregunte si he tingut sort en la vida. No m'ha tocat mai la loteria (llevat d'un parell de reintegraments en la primitiva) ni he guanyat tampoc cap sorteig (de cotxes, cistelles o viatges). En canvi, molta gent diu que vaig fer la sort quan vaig conèixer la meua dona. Ara, a més, tinc una filla i tinc tot el temps sensació de felicitat. No com quan et fumes un cigarret de riure, no. És com la de la pel·lícula The family Man, una mica així. Si la teniu (la sensació) sabeu de què us parle. Això és sort? Imagine que, per a mi, sí.
Segons com enguany podria dir que no he tingut massa bona sort si el compare amb altres anys: he perdut la feina i tinc un parell d'examics més. Però el cas és que no crec que haja sigut per no tenir sort. Si faig una anàlisi seriosa tinc gent que m'estima i sóc relativament jove (trenta-sis anys). L'ambient de la feina (potser per culpa meua) no era massa bo i l'experiència m'ha servit per saber qui estava del meu costat (pocs, la veritat). Del 2005 no espere sort. Espere que passe com enguany i que puga demanar-li coses al 2006 i aixó fins a l'infinit i més enllà. Perquè vull veure crèixer ma filla al costat de la meua dona i les feines van i se'n van. La sort? La sort se la fa un mateix i jo no he tingut mala sort, més aïnes el contrari: em considere afortunat.

1.05.2005

De reis

Què fem el dia de reis els republicans de pensament? Jo em deixe succionar pels ànims consumistes sense oposar cap resistència. Ahir de vesprada ja vam estar de paquets: estos per a la neboda, estos altres per a l'altra neboda, estos per a la xiqueta... en fi que tot siga perquè el dia de demà ma filla no haja d'anar massa als psicòlegs. O no. Tant de llegir a la Klein i no he après res.
(...) Avui he estat a Elx. Sort que no m'ha agafat l'esdeveniment mediàtic de l'arribada de Juanjo GH. He anat a acomiadar-me de JM Noguera, de La Azotea, que se'n va de becari del MAE i l'AECI a la Universitat Americana d'Acapulco. Sort i salut. La conversa molt entretinguda. I Elx impossible d'aparcar com sempre. Amb Juanjos i sense.
Avui m'ha encantat el post de la Tina. Ací, al sud profund no ens passen eixes coses...de moment.

1.04.2005

De cuina

No heu pensat que cuinar és més econòmic que anar a teràpia? Estic a l'atur i un amic m'ha recomanat que cuine. L'amic és psicòleg i m'ha dit que cuinar em resultarà més econòmic i més enriquidor que anar a contar les meues penes a un professional de la cosa mental. M'he aplicat a la cosa i des de fa uns dies mire l'Arguiñano, l'Ismael Prados i el Jamie Oliver per les teles. També he recuperat un llibre que vam comprar fa un parell d'anys: molt de gust, cuina saborosa per als que treballem, de Carme Puig Rodríguez i Carme Puig Fabregat. No faré cap broma sobre el títol, però la primera recepta és canapé de caviar... ha de ser per als que treballen molt molt i guanyen també molt molt.
El cas és que esta nit m'atreviré amb alguna cosa: vull fer una amanida del Carib, plat gens difícil de preparar però que fa trontollar el meu diccionari: dacsa, margallons... uf! A casa diem panís (dacsa, blat de moro) i palmitos.
Estic de redescobriment de blogs xulos: avui m'he llegit quasi tot el Flux i el d'Antonio Gálvez.

1.03.2005

Del cap d'any

Per què tenim la tele engegada durant el sopar de cap d'any? Que jo recorde, sempre he tingut un sopar de cap d'any amb la tele presidint. Bé, la tele i els Martes y Trece (abans) i els Cruz y Raya (ara).

Entenc que la tele estiga en marxa (encesa? engegada?) mentre duren els preparatius. Mentre pares taula, et fas una cerveseta, acabes (acaben?) d'enllestir-ho tot... però durant el sopar és ben difícil poder seguir-li la conversa als cunyats i mirar (i escoltar i entendre) els especials d'abans de les campanades.

Enguany sopava a cals sogres. Amb l'experiència que donen els anys, quan hem arribat vora les 8 m'he fet fort amb el comandament i durant una horeta hem tingut posat un reportatge del Plus (Lo mejor del deporte en Canal +) que, francament, només ha valgut la pena quan han fet les imatges de la Sharapova guanyant Wimbledon.

L'alegria ha durat poc i ràpidament han canviat a Cruz y Raya alternats amb Tv Top (de Tele5) i la Batidora (d'Antena3). La tele local mostrava imatges de la carrera d'atletisme del poble per la sant Silvestre i no ha cuallat tampoc. De Tv3 ni parlar-ne. De Canal 9 tampoc. Jo he fet que em gravaren Aquí no hay quien viva per a alguna nit en què el Plus desbarre. El temps ha anat passant.

La sorpresa ha estat quan les campanades. Jo ja m'esperava el Ramon i la capa espanyola però quan els meus cunyats han vist l'Obregón han dit tots: no, canvia, posa una altra cosa. Jo m'esperava el Buenafuente, però han anat passant per Tele5 (no han volgut perquè això de fer-les des d'un poblet no s'entenia molt bé, Quixots a banda). Antena 3 també l'han canviada (perquè les estaven gravant!) i jo que ja m'esperava un gir inesperat i veure les campanades a Canal 9 o a Tv3... m'he quedat blanc quan han passat pel Plus i en veure el Ronaldinho i el Beckham no hi ha hagut cap discussió i ens hem pispat el raïm amb el Plus.

Després, tertúlia, mistela i ullades a la tele. De Tv3 res de res, clar que segons quins comentaris, no m'he perdut gran cosa. (A TVE no s'ha notat gens el talante i hem tingut les mateixes coses de sempre, Bertín Osborne, etc.). Al diari El Mundo parlaven d'una nit de cap d'any triste, mohosa y en descomposición. Total que a la una hem arribat a casa i a les teles convencionals ja estaven amb pel·lícules estranyes. No hem volgut esperar-nos a la teletienda. L'any que ve més.