2.28.2005

De MÉSVilaweb

Us heu apuntat a MÉSVilaweb? Jo m'he acostumat des de fa més de cinc anys a començar el dia amb Vilaweb i MÉSVilaweb és l'oportunitat de participar en un projecte informatiu excel·lent.
Quan el diari El País va deixar de ser gratuït es va produir una migració brutal de lectors digitals cap a l'edició d'El Mundo. Si Vilaweb es fa de pagament, cap a quin diari migrarem? Partal i el seu equip han decidit [que la informació ha de ser en obert i per a tothom però creiem que amb MÉSVilaWeb hem trobat un espai que ens permetrà augmentar la independència del nostre projecte, gràcies al suport que estem segurs que anem a rebre de molts dels lectors]. Durant esta setmana m'hi apuntaré encara que no faça servir els blocs o que el traductor que ofereixen l'use una vegada a l'any. Ho faré pel projecte. Per la independència.

2.23.2005

De les llegendes urbanes

Això de les llegendes urbanes, què és? El problema de la vida real és que no pots dir que facen clic ací. O que ho busquen al Google. La gent vol respostes immediates i gratis. La pregunta és del meu amic J. Estem al pub i ja hem parlat del Chelsea, de la Juve i del referèndum. Diu que han dit alguna cosa hui en la COPE i que no l'ha quedat clar. I que si li ho puc explicar, jo que tinc Internet. Jo l'únic que tinc a mà és El País. Bingo. Trobe les declaracions d'un empresari del tèxtil mexicà (Miguel Zavala) que ha vingut a la terra de les flors, de la llum i de l'amor a fer un doctorat en la UPV: [en algún puerto de Asia los trabajadores suben a un barco que tiene líneas de producción, durante el trayecto realizan las prendas y cuando llegan al puerto de destino las entregan]. Glups.
(...) Ja feia temps que no recomanava blogs. D'una tacada, tres:
Cocainne, weblog de David Vegas, acabadet de renovar.
Notes al marge, weblog de Carles Miró.
Una temporada en el infierno, weblog de Juan Pedro Quiñonero.

2.20.2005

Del meu no

Ja heu votat? Jo he votat que no. El meu pare no ho ha fet (votar): des que és un jubileta està apàtic i castigador alhora. Ma mare ha fet de no-votant consort. En el dinar m'han preguntat per què votava i per què votava que no. I jo he tirat de manual: [perquè esta constitució reforça el centralisme dels estats, no impulsa l'Europa social, no reconeix drets fonamentals com el del treball, el de la salut o a un habitatge digne, no es garanteix la defensa dels serveis públics, no renuncia a la guerra i obliga a què els estats de la UE augmenten la seua capacitat militar, perquè retrocedeix en el laïcisme a l'escola i a la societat, perquè el valencià/català o comvulguendir-li té un reconeixement insuficient].
No he convençut ningú. No els importa. Jo he abaixat el cap i he anat a votar. I he perdut. Com sempre. Des que vote que no he guanyat mai. Locals, autonòmiques, estatals, referèndums. Tot. Si voleu saber els resultats d'unes eleccions, pregunteu-me a qui votaré. De segur que perden.

2.17.2005

Del futbol als bars

També mireu el futbol als bars? Esta setmana o ho arreglen o ho tindreu ben negre. Segons els benintencionats d'El Mundo, més de 12.000 bars es queden sense el futbol de pagament del digital plus. (Si els deixaren, dirien per culpa de Digital +). Això són 932 bars valencians, 2.036 de més amunt i 659 de Baleària sense futbol televisat. Marededéu. I esta setmana qui juga? El Madrid i el Barça, per descomptat. Els altres no hi compten. Si vas pel carrer i escoltes GOOOL, és que és el Barça o el Madrid. Ací a al sud, el València no alça massa passions. Un poc com el Bilbao. Té seguidors (el meu pare és del València, per exemple, i tinc un cosí del Bilbao), però no produeixen aglomeracions als bars. Són, un poc menys gregaris. Lo sufren en silencio.
El meu sogre té instal·lada una parabòlica (ell i jo li diem "la parabòlica dels morets") que rep Al-Jazeera i fan tots els partits de lliga. Els retransmeteixen en àrab. No vol posar la ràdio perquè van uns segons per davant i clar, això talla el rotllo. Total que diu que els veu amb el volum baixat, i em confessa: [igual que els partits de Canal 9, no suporte els comentaris que fan]. El meu sogre és del Barça. I diu que no l'agrada vore el futbol als bars. Diu que la gent discuteix massa. I que no entenen de futbol. Total, que esta setmana aniran tots a cal meu sogre.

De llibres

Us llegiu tots els llibres que us recomanen? Jo, segons qui els recomane de seguida vaig i els aconseguisc o els esborre directament de la llista de futuribles.
Ara mateix no tinc amics recomanadors i vaig directament a la biblioteca del poble, secció novetats. Aquesta setmana n'he triat un de ben gros, amb molta sang i molt de fetge: Cortafuegos, del suec Henning Mankell. Ja us contaré.
El Xavi Caballé té una secció de llibres que anomena els llibres que vaig llegint, això és molt útil. Pots fer cas (o no) però sempre trobes alguna cosa interessant o desconeguda.

2.13.2005

Deleàtur

Quins són els símptomes de la depressió? El diccionari diu que és un [Estat emocional caracteritzat per un afebliment o una disminució de les forces anímiques, intel·lectuals i àdhuc físiques de la persona]. Em trobe força bé, nogensmenys (cal estar a l'alçada de l'àdhuc) tinc alguns dels símptomes. Sí que he notat una baixada de l'autoestima (els homes som molt allò que som professionalment). Les forces intel·lectuals i les físiques estan com estaven. Les físiques millor, perquè des que va començar la cosa vaig decidir fer esport (córrer). Seran les endorfines. Seran.
De l'atur et queda la sensació de estar com en un impasse (d'espera, que diuen alguns), com si esta fóra una etapa de transició entre una faena i una altra. I comences a suprimir:
primer, despeses innecessàries, després vida social. Deleàtur.

2.09.2005

Del valencià i el català

I vosaltres què en penseu d'això? Mira, jo com al programa del Buenafuente: [que manera más tonta de gastar el dinero]. Els homes, les dones i la resta de membres de l'Acadèmia han dit que bla, bla, bla, bla, bla i, jo ràpid he anat a veure què diuen en El Mundo i, efectivament, són la mateixa cosa el valencià i el català. He mirat El Mundo perquè a Vilaweb ja fa molts anys que ho diuen. No calen explicacions. Sou ben listos vosaltres.
Estic content perquè ja li puc enraonar al meu sogre que últimament em preguntava si valencià i català són la mateixa cosa. I també als meus pares (que últimament només els regale disgustos), i als amics que no són del gremi de la policia lingüística quan sopem, que és un tema que sempre ix quan ja no saben de què parlar.
Esta nit quan s'acaben Aquí no i el Buenafuente llegiré un parell de línies de Joan Fuster com a subtil homenatge a esta colla de valents que avui (uyy, no sé si serà adequat això de barrejar huis i avuis) han decidit que parlem la mateixa cosa. Fet que porten afirmant (per escrit) totes les universitats valencianes i totes les acadèmies del món. Bé, segur que demà ixen els senyors de sempre dient (en un castellà impecable o en el seu vergonyós valencià) que bé, això de la unitat no és tan important. Que el que realment importa és l'aigua que els catalans (uyyy que malos) no ens volen donar. I que hem de votar que sí. A tot.

2.08.2005

Del no

Com podem solucionar les conductes agressives dels nostres fills petits? I jo que sé. Ma filla s'alça sempre amb la idea d'engegar la tele i veure una "pel·liculeta". No vol mai vestir-se. No vol mai desdejunar. No vol llet. No vol suc. No vol Cola-Cao. No vol eixes sabates. I plora. I plora quan li diem que no. I plora quan li suggerim qualsevol alternativa. I solta el puny per veure si ens pega. I plora per a eixir de casa. I arribem a l'escoleta on tot és festa infantil i no plora ni res. I les mestres diuen que és una xiqueta normal gens agressiva, gens plorona, molt bona, molt obedient. Després (a les sis) santornem-hi: no vol berenar això, no vol dutxar-se, no vol eixe pijama. No vol entrar a la dutxa, no vol eixir de la dutxa. No vol llet. No vol truita. I plora. No vol el batí. I crida. No vol gitar-se. No vol eixe conte. No vol dormir.
I què fem? Nosaltres som positius, expliquem els perquès, oferim opcions, intentem ser objectius i intentem intentem intentem controlar les emocions i tenir paciència. I ella plora, diu que no i solta el puny. Santa paciència.

2.07.2005

De la misèria

Com és que la vida continua sempre? Escolte la ràdio mentres faig dissabte un dilluns (avantatges que dóna el Servef). Més de tres hores amb la SER d'Elx. Passen una paraguaiana i un parell de xicots del terreny que demanen faena. La paraguaiana [de cuidar gente mayor o de lo que sea]. Els nadius en la sabata o de fontaners, electricistes... el locutor diu obvietats i algunes (de les obvietats) aconsegueixen indignar-me: [Uy, que lejos está Paraguay. De ecuatorianos sí que han pasado por el programa, pero paraguayos ninguno]. El programa, no ho he dit, porta gent que demana faena. A la gent de casa els amolla: [el calzado está mu (sic) mal, ya se sabe con tanto chino y tanto japonés]. Miserable, pense. No és suficientment humiliant el to, ho remata amb els continguts. Després passen uns senyors que diuen que la processó del sant patró (Agatàngel) va anar molt bé. S'estan quasi mitja hora. Després un altre que parla de la rehabilitació de no sé quin barri. Que quedarà molt bé. Que els veïns que no puguen pagar-la (i ho demostren) l'Ajuntament té l'obligació (uyyyyy) de recol·locar-los. Intente averiguar alguna cosa de la tragèdia de la Todolella però no en diuen res. Això és a una altra província (això equival al silenci absolut llevat que en lloc d'un accident domèstic siga un atemptat, aleshores no hi ha distància ni fronteres diputacionals). M'espere a l'hora en punt. Fan el part i tot seguit música. Música de festa i carnaval. La indignació em fa plantejar-me si no hi ha ningú que els diga que no és el moment. Però no hi ha ningú: quatre minuts de música de carnaval. I festa, i que no decaiga.

2.04.2005

De com estem

Esteu tan obsessionats com jo per l'edat? Jo ja fa tres o quatre anys que quan -en una situació informal s'entén- algú em pregunta l'edat conteste amb alguna broma tipus Chandler Bing (per la poca gràcia) o, directament, em lleve un parell o dos parells d'anys. El cas és que note que estic major. Bé, estem majors. Això vaig pensar quan ahir vaig ensopegar amb tota una colla de gent de la meua generació (tots calbs, totes maquillades, tots moderns, tots d'Alicante) fent cua en l'FNAC per a comprar entrades per a veure U2. I una cosa: no hi havia gent jove. Sí, he dit gent jove. Gent de 18, 17, 16. Cap. Eren tots kidults. Gent de 30 cap amunt. Era com un superespill. Jo amb pereta, amb melena, calb, amb samarreta de stop wars, amb unes converse, amb canes, amb un iPod. Era com una d'eixes escenes surreals d'Ally Mc Beal o de Porca Misèria. Vaig enfilar cap endins. L'havia promès a ma filla que li compraria el dvd de la Història interminable. Beneïda realitat.

2.02.2005

De la gent

Quan aneu al parc sense la vostra parella també us pregunten si esteu separats? Estos dies (dl, dt, dc) que ha fet bo (és un pour parler) he recollit a ma filla de l'escoleta i en lloc d'enfilar directes cap al Disney Channel o les pel·lícules de la PIXAR hem passat un poc de temps de la franja horària infantil als gronxadors d'un parc del poble. Ma filla juga i riu i ho passa bé. Jo, mentrestant, la mire i la resta del públic adult (imagine que per influència de l'horari televisiu) aprofita qualsevol ocasió per preguntar. Comencen amb preguntes senzilles i sense malícia aparent (l'edat de la xiqueta, a quina escoleta va...), després de la publicitat tiren pel dret i ja comença l'ensarronada: ¿i la teua dona, treballant? o ¿que t'has separat que véns tu sol? Jo vull pensar que és un mal aire o la síndrome de l'avia esclava però acaba sent un mal pensament i només faig que mirar i, efectivament, sóc l'únic pare que està amb sa filla. Això ja és un símptoma. De què? Este mes encara no he llegit el Marie Claire que parla de la superwoman mediterrània. Imagine que tindrà la resposta.

2.01.2005

De la mort

Teniu por de morir-vos? Jo no en tenia i des de fa uns anys (des que va nàixer ma filla) tots els dies tinc por de morir-me. Por de deixar les coses a mig fer. Por de no saber què passa després amb la vida que ara mateix m'envolta. Molta por de perdre'm coses. De no poder evitar que, si arriba el cas, patisquen els meus. De no estar a casa per a resoldre els petits, i grans, problemes quotidians. Por de ser substituït. De no existir.
Tampoc no ajuda el fet de trobar-se notícies com la d'una persona que mor de càncer i conta els seus últims dies a un blog.
Baixe a comprar, a vore si se'm passa la neura.