2.07.2005

De la misèria

Com és que la vida continua sempre? Escolte la ràdio mentres faig dissabte un dilluns (avantatges que dóna el Servef). Més de tres hores amb la SER d'Elx. Passen una paraguaiana i un parell de xicots del terreny que demanen faena. La paraguaiana [de cuidar gente mayor o de lo que sea]. Els nadius en la sabata o de fontaners, electricistes... el locutor diu obvietats i algunes (de les obvietats) aconsegueixen indignar-me: [Uy, que lejos está Paraguay. De ecuatorianos sí que han pasado por el programa, pero paraguayos ninguno]. El programa, no ho he dit, porta gent que demana faena. A la gent de casa els amolla: [el calzado está mu (sic) mal, ya se sabe con tanto chino y tanto japonés]. Miserable, pense. No és suficientment humiliant el to, ho remata amb els continguts. Després passen uns senyors que diuen que la processó del sant patró (Agatàngel) va anar molt bé. S'estan quasi mitja hora. Després un altre que parla de la rehabilitació de no sé quin barri. Que quedarà molt bé. Que els veïns que no puguen pagar-la (i ho demostren) l'Ajuntament té l'obligació (uyyyyy) de recol·locar-los. Intente averiguar alguna cosa de la tragèdia de la Todolella però no en diuen res. Això és a una altra província (això equival al silenci absolut llevat que en lloc d'un accident domèstic siga un atemptat, aleshores no hi ha distància ni fronteres diputacionals). M'espere a l'hora en punt. Fan el part i tot seguit música. Música de festa i carnaval. La indignació em fa plantejar-me si no hi ha ningú que els diga que no és el moment. Però no hi ha ningú: quatre minuts de música de carnaval. I festa, i que no decaiga.